Què és el Bou?



El bou de Reus és una bèstia festiva de nova creació, que surt per primera vegada al carrer el 24 de juny de 2004. La peça és obra de l’artista reusenc Manel Llauradó.

La figura, d’un gran realisme, representa un brau de color negre, de considerables proporcions. El seu cap és mòbil i pot acotar-lo, en posició d’envestir. Tot i que, potser, vulgui participar en els seguicis de Completes o la processó, el bou cerca el seu espai propi a la festa en les cercaviles, provocant al públic quan esbufega (deixant anar aigua pel nas) o empaitant els vianants. Al so dels tabals, i amb el rerafons d’algun tro, les evolucions de l’animal fan força respecte. És, per tant, una bèstia que vol provocar al públic i cercar la seva complicitat en el joc festiu.
El bou de Reus reivindica explícitament, la tradició d’aquest animal a les festes catalanes, a l’igual que en altres tradicions mediterrànies, allunyant-lo dels estereotips que el vinculen només a la corrida, cursa de braus a l’espanyola.
El bou de Reus reivindica explícitament, la tradició d’aquest animal a les festes catalanes, a l’igual que en altres tradicions mediterrànies, allunyant-lo dels estereotips que el vinculen només a la corrida, cursa de braus a l’espanyola.
Com en altres poblacions catalanes, la tradició de bous a la festa reusenca és important i es vincula històricament a la festa major de Sant Pere i les festes de barri que els diferents carrers de la vila organaitzaven, sobretot, a l’estiu, en honor dels seus patrons particulars. Unes festes en què no hi podia faltar el fer córrer la badella.

Per exemple, el juny de 1756, el consell de la Vila intenta prohibir “las festas que feyan los barris a las capellas de los respectius portals y casi tots los demés carrers” per ser més pròpiament “divertiments humans que no dedicació y consagració de cultos als sants, puix lo que merament concestian era en fer los sacristans y sacristanas, acompanyats de música, matinadas per las casas enramant las portas de espígol o altres odoríficas herbas, fer córrer per tota vila, amb gran albarot de xichs y grans, un bou o vadell, y després, fentlo matar y tallar, repartirlo venent entre los del barri o carrer, en no poch dany de las comunas carnisserias…”

Sembla que la mort de l’animal era estrictament funcional. És a dir que el bou s’escorxava, a banda de l’estricte ritual festiu, per tal de vendre la seva carn.
També al segle XVIII ja s’hauria fet alguna cursa de braus a l’espanyola. El 1733, amb motiu de l’extensió del prec de sant Bernat Calvó, se’n van celebrar dues, però fou un fet més aviat excepcional.

A banda d’aquestes corrides, més aviat excepcionals, i de l’habitual còrrer la badella, folkloristes com Joan Amades ens parlen del bou enflocat: “Antigament, a Reus, al matí, havien deixat anar un bou que voltava pels carrers i que la fadrinalla empaitava i atiava a crits. La correguda del bou havia donat lloc a molt aldarull i renou i les autoritats es veieren obligades a reprimir el costum, puix que arribava a fer enutjòs el trànsit per la ciuatat. La bestiola anava tota enflocada i enfaramallada, i el fet d’arrencar-li alguna de les cintes o flocs constituïa una valentia i una proesa. El costum va donar origen a la comparança enflocat com lo bou de Corpus. Sembla que aquest costum no havia estat privatiu de Reus, sinó que s’havia paracticat també per altres poblacions…”

La documentació de la que disposem -encara que recull sobradament el costum de matar bous i repartir-ne la seva carn en diades assenyalades com Carnaval, Corpus i Sant Pere- no precisa, però, la forma en que aquests bous eren sacrificats. La cerimònia descrita per Amades -arrelada en el món romà- era practicada en l’antigor en nombroses viles.

Sigui com sigui, a la ciutat hi ha una pràctica de correbous, que Bofarull descriu i valora, el 1880, afirmant que “si’l cos de ruchs és un preludi dels hipòdroms, la badella era una pretensió tauromàquia, despullada de tota barbaritat”. Efectivament, els programes de festes de barri del segle XIX i començaments del XX recullen aquest costum, tot i que sembla minvar amb el pas del temps
Així, Pere Cavallé afirma, cap el 1889, referint-se a la festa major de Sant Pere que “se feyan festas populars que proporcionavan molta animació, com per exemple: córrer la badella, fer cossos, balls representats y fins torres; tot això avuy ja no’s fa”. El cert, però, és que aquestes pràctiques festives van sobreviure el 1900 arribant, en el cas d’algunes poblacions de la comarca, fins al darrer quart del segle XX. La llei de Protecció dels Animals, el 1988, va suposar la definitiva desaparició d’un costum que havia anat perdent-se amb el pas dels anys.

Però si la pràctica de fer córrer les vedelles fou ben vigent, no és menys cert que la diferenciació entre aquests costums i les curses de braus ja es manifestà fa més d’un segle. En aquest sentit, podem citar de nou a Bofarull que, sense ambigüetat, posa per títol a un capítol del seu treball sobre costums locals “Lo córrer la badella, barbaritat que sols ho sembla, y menos quant se fan toros”. I és que, en plena Renaixença, les curses de braus ja havien esdevingut un símbol a combatre com a representació de la cultura espanyola.

El bou festiu a Reus obre un camí que possibilita reivindicar alhora les festes populars de bous, sense embrancar-se en problemes legals i ètics, derivats de l’ús d’un animal viu. I canviar l’animal per una carcassa, tampoc és nou. Ja fa molts anys que es practica -sobretot, amb els bous de foc- en moltes poblacions, per exemple, al Pirineu.


Comentaris